Per Carl Sagan
Ens interessa la veritat? Té alguna importància?
... On la ignorància és una benedicció. és una bogeria ser savi,
va escriure el poeta Thomas Gray. Però, és així? Edmund Way Teale, en el seu llibre de 1950 Cercle de les estacions, va plantejar millor el dilema:
Moralment és tan dolent no voler saber si alguna cosa és veritat o no, sempre que permeti sentir-se bé, com ho és no voler saber com es guanyen els diners sempre que se'n aconsegueixin. Per exemple, és descoratjador descobrir la corrupció i la incompetència del govern, però... és millor no saber res d'això? A quins interessos serveix la ignorància? Si els humans tenim, per exemple, una propensió hereditària a l'odi als forasters, no és l'autoconeixement l'únic antídot? Si anhelem creure que les estrelles surten i es posen per a nosaltres, que som la raó per la qual hi ha un univers, ¿és negatiu el servei que ens presta la ciència per rebaixar les nostres expectatives?
A La genealogia de la moral, Friedrich Nietzsche, com tants abans i després, critica el «progrés ininterromput a la autodesvalorización de l'home» causat per la revolució científica. Nietzsche lamenta la pèrdua de la «creença de l'home en la seva dignitat, la seva unicitat, la seva insubstituïbilitat en l'esquema de l'existència». Per a mi és molt millor captar l'univers com és en realitat que persistir en l'engany, per molt satisfactori i reconfortant que sigui. Quina actitud és la que ens equipa millor per sobreviure a llarg termini? Què ens dóna una major influència en el nostre futur? I si la nostra ingènua autoconfiança queda una mica soscavada en el procés, és tan gran la pèrdua, en realitat? No hi ha motiu per donar-li la benvinguda com una experiència que fa madurar i imprimeix caràcter?
Descobrir que l'univers té de vuit mil a quinze mil milions d'anys i no de sis mil a dotze mil anys millora la nostra apreciació del seu abast i grandesa; mantenir la idea que som una disposició particularment complexa d'àtoms i no una mena d'hàlit de divinitat, augmenta si més no el nostre respecte pels àtoms; descobrir, com ara sembla possible, que el nostre planeta és un dels milers de milions d'altres mons en la galàxia de la Via Làctia i que la nostra galàxia és una entre milers de milions més, engrandeix majestuosament el camp de que és possible; trobar que els nostres avantpassats també eren els ancestres dels micos ens vincula a la resta d'éssers vius i dóna peu a importants reflexions -encara que a vegades lamentables- sobre la naturalesa humana.
Senzillament, no hi ha marxa enrere. Ens agradi o no, estem lligats a la ciència. El millor seria treure-li el màxim profit. Quan finalment ho acceptem i reconeguem plenament la seva bellesa i poder, ens trobarem amb que, tant en assumptes espirituals com pràctics; sortim guanyant.
Extracte del llibre "El món i els seus dimonis", de Carl Sagan, capítol primer
